És curiós sentir com l’Ajuntament de Barcelona proclama un pla de xoc social que inclou tot un paquet d’actuacions per atendre l’emergència habitacional, garantir la cobertura de drets bàsics, oferir acompanyament emocional, fer front a les violències masclistes, garantir el dret a la cura i acompanyar la xarxa comunitària de la ciutat, promoure la inserció laboral i garantir els drets d’infants i adolescents.
La realitat ha estat molt diferent ja que s’arrossega des de fa temps la necessitat d’una remodelació que no s’ha fet mai, i ara amb la pandèmia queda palès que la manca de planificació ha desbordat els serveis socials
Si bé és cert que la pandèmia del COVID-19 ha suposat un augment en la demanda de recursos bàsics, per una població que pateix a causa de l’aturada de l’activitat econòmica i laboral en molts sectors, era qüestió de temps que quedessin paleses les carències estructurals dels serveis socials. Un dels motius d’aquestes carències és que la normativa estableix quina ha de ser la dotació de recursos humans: ràtio professional/habitants a tots els districtes, sense tenir en compte els desequilibris territorials.
Atès aquests desequilibris entre la demanda per part de les persones usuàries i la dimensió de la plantilla, el treball social ha quedat desdibuixat i en risc, atès que l’emergència ha sigut atendre les necessitats bàsiques. Aquest fet ha provocat una atenció assistencialista sense permetre treballar en aquelles necessitats socioeducatives que demana cada territori.
La gestió lenta i pesada de l’Institut de Serveis Socials dificulta poder realitzar canvis estratègics a la velocitat que es requereix per poder cobrir les noves necessitats de la societat actual, un dels motius pels quals en aquests moments, serveis socials està realitzant una tasca principalment assistencialista, lluny dels seus objectius que són la promoció i l’autonomia personal. Aquest fet repercuteix alhora en les condicions laborals i de salut dels treballadors i les treballadores.
Tot i el compromís amb la qualitat assistencial, tots aquests condicionants dificulten assolir els objectius i en canvi generen una dependència sistèmica dels serveis socials de cada vegada més persones, la majoria d’elles dones.
A més, la crisi de la pandèmia ha tingut i segueix tenint un clar impacte sobre les dones que pateixen violències masclistes. La seva situació ha estat agreujada pels efectes de l’aïllament extrem, per la falta de xarxa de suport familiar i social, per la convivència forçosa i per la dificultat de poder comunicar la seva situació i accedir a l’assessorament i ajuda.
Cal tenir present que la darrera crisi econòmica iniciada el 2008 va fer estralls entre la classe treballadora, especialment entre la població jove i les dones. Ara, la crisi sanitària torna a impactar de manera severa sobre les dones. De fet en aquests moments, més de la meitat de les persones usuàries dels serveis socials són dones.
Durant el temps de pandèmia als serveis social de l’ajuntament de Barcelona han atès 56.192 persones des de l’aparició de la Covid-19, entre el 16 de març passat i el 30 de setembre. D’aquestes, 16.858 són noves usuàries o bé feia més d’un any que no requerien ajuda. Entre les persones ateses enguany s’han fet 21.700 atencions presencials, 148.000 valoracions socials professionals telefòniques i unes 900 visites a domicili. Un 67% d’aquestes 56.192 persones han estat dones i el 41% tenen entre 31 i 50 anys.
Pel que fa a la distribució territorial, Nou Barris és el districte on s’han fet més atencions, amb 27.815, seguit de Ciutat Vella amb 24.270. Després estan Sants-Montjuïc 22.447, Sant Martí 21.554 i l’Eixample 21.110 que també han superat les 20.000 atencions. A l’altra cara de la moneda trobem Les Corts amb 5.896 i Sarrià-Sant Gervasi amb 5.790.
Per una altra banda, si reflexionem sobre el fet que la relació de l’Ajuntament amb la ciutadania avança per ser cada cop més telemàtica, ens trobem amb que els usuaris de serveis socials pateixen una important bretxa digital que fa ampliar la desigualtat. Tota la població hauria de poder-se relacionar de manera equitativa per mitjans telemàtics.
Després de tota la nostra exposició podem establir que les dones són les que han acabat patint més la crisi sanitària, social i econòmica. És un fet que es va repetint en totes les crisis i que afecta greument les dones de classe treballadora.
Pel que fa a la plantilla, el consistori els ha demanat una dedicació que ha estat necessària per atendre, frenar i contenir els efectes immediats d’aquesta pandemia, agreujats pels índex de pobresa i precarietat que ja patia habitualment la ciutat. Una dedicació que els nostres companys i companyes han demostrat a bastament per la vocació i ética profesional, que no només ha estat a l’alçada, sinó que molt pel damunt d’una organització que no ha sabut articular les respostes necessàries ni cap a la seva plantilla ni cap a la ciutadania. Una dedicació que han exercit sense els mitjans necessaris i posant en risc la seva salut, atès el sobredimensionament que l’ajuntament ha fet del treball presencial, sense garantir els equips necessaris per desenvolupar la tasca i sense garantir la neteja dels espais, especialment en les primeres setmanes de l’estat d’alarma.
Volem fer esment que un dels tres organismes amb la plantilla més àmplia a l’Ajuntament de Barcelona és l’Institut de Serveis Socials, que juntament amb el Consorci d’Educació, i l’Institut Municipal d’Educació (junts representen el 66,2% de les plantilles dels Organismes Autònoms i Ens Adherits), estan significativament feminitzats, amb percentatges de presència de dones del 85,1%, 69%, i el 91,3%, respectivament. Aquests organismes són un reflex de segregació ocupacional. Precisament aquests àmbits tenen relació directa amb la cura i l’educació, tradicionalment sectors molt feminitzats. Per tant, es constata de nou que les dones, també des dels ajuntaments, hem estat garantint el serveis bàsics a la ciutadania.
És molt preocupant també la manca d’un protocol COVID d’atenció a la infància per als serveis que hi treballen (EAIA, SSB, Educadores d’Escoles, SARA, ECEIA…), tot i ser necessari des dels primers moments d’atenció presencial, que no ha cessat mai en molts d’aquests serveis.
Els Serveis Socials han de ser de qualitat, que siguin facilitadors, oberts i globals, no segmentats i discriminatoris; reals i adaptats, no tancats en paràmetres socials que ja no tenen sentit i que eternament estan pendents de ser remodelats i adaptats amb projectes que no acaben d’arribar mai i quan ho fan, ja estan desfasats.
