No és nou dir que el nostre és un país de gent emprenedora, ple de persones que per motius molt diversos decideixen tirar endavant amb un negoci. A vegades és fruit de la tradició familiar, que crea oportunitats de feina en base al relleu generacional; altres perquè s’és prou valent/a per tenir una idea de negoci i convertir-la en la teva ocupació; o altres vegades es tracta, senzillament, de crear-te aquell lloc de feina que no trobes al mercat laboral.
Sigui quin sigui el motiu, el cert és que a Catalunya hi ha un elevat nombre de treballadors i treballadores autònomes que intenten tirar endavant amb la seva feina i els seus negocis, que moltes vegades són microempreses a escala molt petita. Sovint no es perceben com una empresa sinó com a treballadors i treballadores als que la regulació laboral ha empès a entrar en aquest marc conegut com el treball autònom.
Amb una mica de sort i molt esforç al darrera, és possible que aquesta ocupació generi prou ingressos i estabilitat com per ser la seva única feina. Però, què passa quan no és així? Què passa quan els fruits d’aquest treball no són suficients per esdevenir la teva ocupació principal? O quan aquest petit negoci es desenvolupa en un territori rural, amb baixa densitat de població i població dispersa, amb zones d’alta muntanya i on la principal font d’ocupació és l’administració pública? Què passa amb els i les autònomes a l’Alt Pirineu?
El primer què passa, és que no hi ha informacions específiques sobre aquest àmbit territorial. És un gran desconegut i, quan s’hi pensa des de l’òptica metropolitana, a vegades es cau en la temptació de confondre ruralitat amb agricultura. Som moltes les persones, dones i homes, que vivim a l’Alt Pirineu i no ens dediquem al sector agrícola o ramader. Vivim de treballar en el sector serveis, al turisme, a la construcció, al transport o al medi ambient. L’altre factor important a tenir en compte és que vivim vinculats a la temporalitat de les feines.
Per exemple, el transport escolar dona feina a un bon nombre d’autònoms/es però té un calendari molt concret en el què es treballa. I després? O les persones vinculades al treball a les estacions d’esquí, de què es viu els mesos d’estiu? O el sector turístic, molt important en totes les comarques pirinenques, es troba estacionalitzat i aquest fet marca i determina quan es treballa i quan no, sense entrar ja ara en el moment específic què es troba el sector degut a la COVID. Aquesta precarietat també la podem fer extensiva al sector agrari, del qual resulta molt complicat viure en aquestes zones de manera exclusiva.
Per tant, les especificitats del nostre territori fan que amb una feina, aquests treballadors i treballadores autònomes no en tinguem prou per a poder viure i que sigui necessària la doble ocupació. Doble o triple, en una pluriocupació on a vegades es treballa de manera simultània a feines diverses o s’enllaça una feina rere l’altra degut a l’estacionalitat o la curta durada d’aquestes. Et pots trobar essent autònoma portant negocis diferents i complementaris; d’altres vegades s’entra en la doble cotització: estàs treballant al règim d’autònoms i al règim general. I aquest és un fet força recorrent en aquest territori.
A banda de la pressió fiscal que implica aquesta doble cotització, cal posar de manifest que l’alta als dos règims i la simultaneïtat de feines ens està parlant de precarietat laboral, de temporalitat de l’ocupació, de les dificultats d’aquest territori per mantenir l’equilibri territorial i de com n’és de complicat en aquestes comarques generar ocupació i que aquesta tendeix a ser estable, qualificada i ben remunerada.
En el cas concret de les dones, aquesta situació s’agreuja perquè ja sabem que, en general, ocupem les feines més a precari. Si hi afegim la doble ocupació o doble cotització, és a dir, dones que treballem quan hi ha feina perquè és quan es poden generar ingressos ens els nostres negocis, la pregunta a fer és on queda la conciliació familiar? Pregunta sense resposta o amb una resposta incòmoda i cruel: quan treballes a dos llocs o més, poc és l’espai que queda per conciliar.
I és que l’Alt Pirineu és un territori magnífic, però és un lloc on el patriarcat es troba encara ben aferrat.
